L’empresa no em paga. Què puc fer?

1) Obligacions de l’empresari.

Com a punt de partida, cal tenir clar que l’empresari no pot deixar de pagar als treballadors i els ha de pagar puntualment, a pesar dels problemes que pugui tenir. Un dels elements que defineix el treball per compte aliè és el fet que és l’empresari (no el treballador), qui assumeix el risc i ventura de l’activitat. Per tant, si el negoci no funciona, l’empresari no pot traspassar la responsabilitat als treballadors.

Si l’empresari no paga puntualment (de forma reiterada) o deixa de pagar diverses mensualitats, això es considera un incompliment contractual greu, que podria donar lloc a l’extinció del contracte via art. 50.1.b de l’Estatut dels Treballadors (en endavant ET), amb independència de la situació en la que es trobi l’empresa. Això no vol dir, en cap cas, que pugui deixar de pagar un mes o que de tant en tant pagui a destemps, doncs l’article 29 ET estableix que el pagament s’ha de fer de manera puntual. No obstant, tots sabem que no tot és blanc o negre i que normalment el primer problema és on situar la línia vermella i on fixar el llindar de “l’incompliment contractual greu”.

2) Què he de fer davant aquesta situació?

Reclamar. Sovint per bona fe, desig de col·laborar en la recuperació de l’empresa,... es toleren determinades situacions que no s’haurien de produir, doncs l’empresari no pot incomplir unilateralment les seves obligacions. Tots som conscients de les dificultats a les que han de fer front les empreses, però no podem oblidar que els treballadors també tenen factures, hipoteques,... i a ningú li ha de fer por o vergonya exigir que li paguin el que li correspon. En una primera fase, el problema normalment es pot solucionar pactant: fixant un calendari de pagaments, fent un reconeixement de deute,... però si s’agreuja, cal comentar-ho amb un advocat abans no sigui massa tard i emprendre les accions legals que siguin pertinents.

No podem oblidar que el termini (de prescripció) per poder reclamar els salaris pendents és de 1 any (art. 59 ET), a comptar des del moment en que s’havien de pagar. Abans de que s’exhaureixi aquest termini, s’hauria de presentar una papereta de conciliació, en reclamació de quantitat, davant Serveis Territorials de la Generalitat de Catalunya i, si s’escau, la corresponent demanda davant dels Jutjats de lo Social, contra l’empresa i contra el Fons de Garantia Salarial (per prevenir possibles situacions d’insolvència empresarial).

Existeix la tendència a considerar com a greu, el fet de deixar de pagar tres nòmines, però això ha donat lloc, en molts casos, a la picaresca d’anar saldant deutes de manera que la quantitat pendent no arribi a ser de tres nòmines o a jugar amb les pagues. Donada la diversitat de situacions, caldria que un expert laboral revisés cada cas de manera individual.

A més, cal tenir present que si l’empresa, tot i existir una sentència estimatòria, no paga perquè és insolvent, caldrà executar la sentència i demanar que se’n faci càrrec el FOGASA per responsabilitat subsidiària. No obstant, el FOGASA paga en funció d’uns topalls i no es fa càrrec d’aquelles quantitats que excedeixin d’aquests límits. Per tant, esperar massa pot ser contraproduent, donat que hi pot haver imports que mai s’arribin a cobrar.

3) Extinció del contracte – article 50 ET

Si l’incompliment contractual és prou greu i tenint en compte les circumstàncies de cada cas, possiblement la millor o la única solució que hi hagi (cal consultar a un advocat) sigui demanar l’extinció del contracte per incompliment contractual greu. Això requerirà presentar la papereta de conciliació i la demanda (normalment es fa el mateix dia per guanyar temps), fer l’acte de conciliació i si no hi ha avinença, celebrar el judici corresponent. A la demanda s’haurà de demanar al jutge que l’alliberi de l’obligació d’anar a treballar pel perjudici que suposa per la dignitat del treballador, doncs fins que el jutge no ho autoritzi i tret de situacions de baixa per incapacitat temporal, persisteix l’obligació d’anar a treballar. L’incompliment es podria considerar abandonament del lloc de treball i donar lloc a una baixa voluntària. En canvi, si el jutge ho autoritza, l’empresa haurà de seguir pagant i cotitzant fins que s’extingeixi la relació laboral, però el treballador es podrà quedar a casa seva.

4) L’empresari vol tancar l’empresa i passar-nos a una empresa diferent que té.

Davant d’una situació de crisi crònica, els empresaris intenten buscar tot tipus de solucions, però no totes són legals i moltes no són recomanables. Una d’elles és la de deixar que el vaixell s’enfonsi i continuar l’activitat des d’una altra empresa. Deixant de banda les conseqüències que això pot comportar a efectes de successió d’empresa i possible derivació de responsabilitat (que no analitzarem en aquesta guia), si l’empresari ho proposa, caldrà comunicar-ho a un advocat perquè valori els perjudicis que se’n poden derivar i controli què vol fer i que fa l’empresari.

Un dels perills més grans que hi pot haver es que ho intentin fer passar com una baixa voluntària a la primera empresa i com una nova alta a l’altra empresa (sense subrogar-los i sense respectar l’antiguitat i altres drets adquirits). A més, pot ser que intentin fer signar la liquidació i quitança, però si el treballador ho fa, està reconeixent que ha cobrat els imports que li corresponent i que res més té a reclamar (exceptuant la impugnació de la baixa voluntària que és un assumpte diferent).

Pel que fa al termini (de caducitat) per impugnar (com a nul o improcedent) qualsevol acomiadament (inclosa l’esmentada baixa voluntària que s’ha tret de la màniga l’empresari), aquest és de només 20 dies hàbils. És important controlar-ho.

També serà convenient revisar si l’empresa l’està cotitzant bé (demanant un Informe de Vida Laboral a Tresoreria General de la Seguretat Social), no sigui que l’estigui cotitzant a temps parcial, tot i tenir un contracte de treball a temps complert.

Per altra banda, s’haurà de revisar el certificat de retencions i demanar l’esborrany de la declaració de la renda, per veure quines retencions s’han fet. L’empresa té l’obligació de practicar retencions sobre els rendiments del treball, declarant-les al model 111 i 190 i ingressant-les dins del període corresponent, independentment de si paga o no les nòmines (art. 6.5 i 99.4 de la LIRPF). No obstant, tot això pot donar lloc a diverses situacions que el seu advocat haurà d’analitzar.